Una aproximació a l’activisme creatiu

«Una aproximació a l’activisme creatiu»

Per Laia Manonelles Moner

El col·lectiu Enmedio, Arte, política y nuevas tecnologias, participa activament en l’activisme creatiu que es duu a terme a la ciutat de Barcelona a partir d’una sèrie d’accions col·laboratives, tallers i jornades que proposen la pràctica artística com una eina de reflexió i d’intervenció social. Enmedio, que enguany ha complert el desè aniversari, juxtaposa l’activisme amb la creació artística per així articular una sèrie d’iniciatives per qüestionar, provocar, debatre i donar visibilitat a diverses problemàtiques socials emmarcades dins de l’actual context polític i econòmic. Les intervencions es duen a terme a partir de la implicació activa de la ciutadania, de la comunitat, ja que l’art esdevé un detonador per promoure la participació, per passar a l’acció.

«L’activisme creatiu és un instrument per assolir un canvi social, per irrompre en el teixit de la societat i propiciar accions concretes, tan directes com reivindicatives. Exemples de diverses iniciatives d’Enmedio que reflecteixen directament el malestar social són:  “Sí se puede. Pero no quieren” (2013), “Fiesta en el INEM” (2009) i “Fiesta Cierra Bankia” (2012) i “Mi caaasa” (2017).» (*68)

«Sí se puede. Pero no quieren» és la campanya gràfica dels escrachesorganitzats pel col·lectiu Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (Enmedio, 2013). Aquest moviment social exigeix promoure el lloguer social, la dació en pagament retroactiva i la paralització dels desnonaments, i va presentar al Congrés una iniciativa legislativa popular (ILP) amb el suport de gairebé un milió de firmes. Per tal de demanar que els diputats aprovessin la llei en el Congrés, aquesta plataforma i altres col·lectius com Enmedio es van mobilitzar, i una de les vies —donada la dificultat d’accedir a dialogar directament amb els polítics— fou la dels escraches utilitzats a Argentina. És a dir, manifestacions pacífiques davant el domicili o la feina de qui es vol denunciar per tal de fer reflexionar la persona i conscienciar la ciutadania. Dins d’aquest marc, la PAH va posar-se en contacte amb Enmedio per demanar-los que col·laboressin amb el disseny de la campanya dels escraches, ja que el col·lectiu havia participat prèviament de manera activa contra el problema de l’allotjament amb el moviment social Vdevivienda i el disseny de la campanya «No vas a tener una casa en la puta vida» (Vdevivienda, 2013). «Sí se puede. Pero no quieren» es va concretar de manera eficaç i senzilla, i es va respectar l’imaginari propi de la PAH, i Enmedio va facilitar la distribució del «kit de l’escrache» mitjançant un arxiu obert i accessible —des de les pàgines web de la PAH i d’Enmedio— perquè tothom pogués disposar d’aquestes eines per defensar i reivindicar els drets socials.

Directament relacionat amb aquesta proposta, s’ha desenvolupat el taller d’acció fotogràfica «No somos números» (Enmedio, 2013), en el qual les persones directament afectades pels desnonaments participen en la construcció d’una sèrie de retrats en què ells són els protagonistes. Aquestes imatges s’utilitzen posteriorment per ubicar-les a les seus de les oficines bancàries responsables de la pèrdua del seu habitatge i també se’n fan unes postals —dirigides a les entitats bancàries— en què es pot llegir la realitat dels desnonats. L’objectiu principal és humanitzar, anar més enllà de les xifres i de les estadístiques que transmeten els mitjans de comunicació donant rostre a les persones que pateixen aquesta malaurada situació. Cito les paraules d’Oriana Eliçabe, una de les responsables del taller d’acció fotogràfica i membre del col·lectiu Enmedio:

«Desde la fotografía y en colaboración con la PAH, trabajamos para revertir la representación victimista y deshumanizada que dan los medios de los afectados por la hipoteca. Retratamos a las personas pendientes de desahucio o ya desahuciadas y pegamos esos retratos, ampliados, en los bancos responsables de su situación, mostrando así que los desahuciados tienen cara y ojos, que no solo son estadísticas. Y a partir de esas fotografías, hemos diseñado también una serie de postales donde se explica la historia de los afectados, dirigidas en primer lugar a los bancos y luego (durante los escraches) a los políticos.» (*69)

Amb aquestes accions queda palès que la participació directa de la ciutadania és essencial. Es parteix d’una concepció artística amb una clara funcionalitat social i política i es remarca la importància del procés en la construcció d’aquestes obres col·laboratives. Una altra artista activista que ha treballat el tema de la problemàtica de la pèrdua i la manca de l’habitatge és Martha Rosler en el seu projecte If You Lived Here... (1989), articulat en un conjunt de tres exposicions a partir de les quals s’organitzaven un seguit de tallers, taules rodones i xerrades. Alhora s’oferia un espai de lectura per consultar material documental sobre aquesta realitat i es facilitaven llistes d’organismes que donen suport als que es queden sense llar. Justament, el text que es llegia en el mur de la segona exposició «Homeless: The Street and Other Venues» és una afirmació tan rotunda com clarivident de l’urbanista Peter Marcuse: «La falta de hogar no existe porque no funcione el sistema, sino porque ese es el modo en que funciona». (*70)

Yayo Aznar i María Iñigo, a l’article «Arte, política y activismo», subratllen que els artistes activistes potencien la participació i faciliten eines a la comunitat, i es distancien de la figura dels artistes que retraten «des de la distància» els que pateixen una situació de misèria o precarietat. Com a exemple d’aquesta manera d’aproximar-se als col·lectius desfavorits, sense consensuar-hi la imatge estereotipada que socialment es projecta, Yayo Aznar i María Iñigo citen l’artista Krzysztof Wodiczko i el seu treball sobre els indigents (*71). Les autores exposen en relació amb aquest tema:

«Para los realizadores la participación se convierte en un proceso de autoexpresión, y muchas veces de autorepresentación, protagonizado y asumido por toda la comunidad. Martha Rosler ya trató explícitamente la polémica sobre la representación afirmando la posibilidad de una “representación participativa” frente a las formas de representación dominantes que enmascaran la explotación simbólica y material de la miseria del sujeto subalterno». (*72)

Aquí es pertinent citar el teòric Craig Owens, ja que en diversos dels seus textos, com The Indignity of Speaking for Others: An Imaginary Interview (1983) o bé Retratos de personas con sida (2005), també adverteix del perill dels «artistes altaveu», que poden acabar reproduint les dinàmiques dominants que critiquen en oferir un retrat de «l’altre», de l’oprimit, sense donar-li la paraula. (*73)

Enmedio interpel·la directament la ciutadania, ja que les accions parteixen d’una participació activa.

En la mateixa direcció, l’any 2009, Enmedio va organitzar una festa en una oficina de l’INEM (Enmedio, 2009), a Barcelona, per tal de combatre la paràlisi i la «política de la por» generada a partir de la irrupció de la crisi. Amb aquesta intervenció s’executa una reapropiació de l’espai i es promou la participació social. En el vídeo que recull l’acció, que es va difondre àmpliament a la xarxa d’internet, es veu com la gent participa, riu i combat, així, la incertesa i l’angoixa provocades per la precarietat. La festa va tenir un ampli ressò en l’entorn virtual i, com a conseqüència, també es va dur a terme en altres localitats, com en una oficina de l’atur de les illes Canàries.

Cal relacionar «Fiesta en el INEM» amb la «Fiesta Cierra Bankia» (Enmedio, 2012), en el context en què aquesta entitat fou rescatada amb 23.000 milions d’euros extrets del fons de diners públics mentre que —la mateixa setmana— el Govern anunciava noves retallades de 20.000 milions d’euros en els àmbits corresponents a l’Educació i la Sanitat. En aquesta ocasió la festa s’inicià quan una clienta va tancar el seu compte corrent a la citada entitat i llavors el grup de persones indignades que estava esperant que algú fes aquest pas va començar la celebració amb música, cava i confeti per tal d’animar més clients a desvincular-se de Bankia. El vídeo de l’acció es va penjar a l’entorn virtual i va obtenir —en 24 hores— més de 250.000 visites, que han anat augmentant. Alhora, el registre audiovisual també es va mostrar en diversos mitjans de comunicació i, a partir de l’efecte multiplicador, es van organitzar més festes «Cierra Bankia» en altres ciutats de l’Estat. (*74) Hi ha altres artistes que comparteixen aquesta mateixa voluntat de qüestionar la gestió de les entitats bancàries. N’és un exemple Mar Arza, amb la seva obra Nota important (2013), en què intervé set comptes corrents per estalviar paraules per quan les necessiti. Joana Masó, una de les comissàries, conjuntament amb Assumpta Bassas, de l’exposició Lectures i consums... (2013) al Centre d’Arts Santa Mònica, comenta al llibret de la mostra: «es tracta d’una acció no “vàlida” que arrenca als espais alhora pautats i vedats, alhora administratius i anònims, la capacitació i la pròpia autorització de la paraula, així com la preocupació per quin llenguatge sostenir» (2013) (*75). Veiem aquí que la poesia s’infiltra en les entitats bancàries, crea un nou codi i esdevé un acte subversiu.

Aquestes intervencions s’executen en un marc concret, ja que es pretén fugir de l’abstracció per tal d’apropar les problemàtiques treballades a tota la ciutadania. Amb tot, es persegueix transcendir el context local ja que els projectes es conceben de manera que faciliten que altres plataformes s’apropiïn d’aquestes iniciatives i les duguin a terme.

En totes aquestes propostes, Enmedio parteix dels principis de La Guerrilla Comunicació. La Guerrilla Comunicació es desenvolupa en amalgamar les pràctiques artístiques amb l’activisme polític amb l’objectiu d’incidir i transformar diverses problemàtiques socials i polítiques (*76). Les obres interactives executades pretenen incentivar un debat, agitar l’esfera pública, intervenir en la quotidianitat. Justament el col·lectiu alemany A.F.R.I.K.A. —en una conferència emmarcada en el transcurs de les jornades «Cómo acabar con el mal» (2012) organitzades per Enmedio a Barcelona—, va exposar diverses tàctiques per dur a terme les pràctiques artístiques reivindicatives i remarcar la rellevància de transgredir i distorsionar els codis establerts mitjançant el sentit de l’humor i la ironia.

Enmedio comparteix amb La Guerrilla Comunicació la determinació d’apropiar-se del discurs dominant en modificar les seves normes, i alterar els codis per tergiversar-los i subvertir-los. La voluntat de propiciar un détournementi distorsionar els significats respon al propòsit de suscitar un debat i una reflexió al voltant de diversos conflictes socials, i facilitar la creació de nous espais per pensar i construir alternatives. Citant Roland Barthes: «La mejor subversión es la de alterar los códigos, en vez de destruirlos» (*77). Una tàctica ja emprada per alguns dels grups de les primeres avantguardes artístiques, com el dadaisme i el surrealisme, l’art d’acció, l’art conceptual, la Internacional Situacionista, els yippies (Youth International Party) (*78) i altres collectius com Reclaim the Sreets, que fusionen l’art amb la intervenció política.

Una altra intervenció que té una clara connexió amb el que hem exposat és «Mi caaasa» (2017), duta a terme dins del marc del projecte Polititzacions del malestar. «Mi caaasa» pretén denunciar els processos de gentrificació a partir d’un projecte d’art públic. El 17 de juny instal·laren un punt d’informació en el solar de les Drassanes on es preveu la construcció d’un hotel que la plataforma Salvem les Drassanes ja ha denunciat a la Síndica de Greuges de Barcelona i a l’Oficina Antifrau de Catalunya al·legant que els serveis urbanístics de l’Ajuntament de Barcelona haurien incorregut en «suposades irregularitats» en la tramitació de l’expedient de l’hotel Vicens, L., 2017. (*79) Enmedio explicà als veïns i les veïnes la seva proposta mitjançant materials gràfics i un photocall per fotografiar la ciutadania amb el model en miniatura de l’escultura del simbòlic dit d’E.T. que assenyala la pressió urbanística que pateix el barri. Aquesta jornada és el punt de partida d’una sèrie d’activitats que es desenvoluparan durant l’any 2017 per debatre les conseqüències de l’enderrocament de més de 4.000 habitatges en el teixit social i per repensar el paper de les escultures públiques que s’instal·len un cop finalitzades les reformes urbanístiques. Enmedio proposa que rumiem un altre model d’intervenció: què passaria si en lloc del Gat de Botero s’ubiqués a l’espai públic un monumental dit d’E.T. que denunciés la violència immobiliària?

Aquesta proposta és «un reclam, un esquer per assolir una atenció mediàtica i aparèixer a diversos mitjans de comunicació per tal de recordar-nos que es poden crear espais per transmetre unes altres realitats que sovint queden desenfocades per les estructures de poder dominants». Amb aquestes pràctiques subversives en l’espai públic, el col·lectiu Enmedio ens mostra la importància d’interferir en la normalitat, la quotidianitat, l’ordre imperant. Aquí les estratègies pròpies de la publicitat es transformen mitjançant el "subvertising", que aglutina les tàctiques de l’advertisingamb la subversió cultural (*80). En relació directa amb aquestes premisses, la crítica d’art, curadora i activista Lucy Lippard, en el text «Mirando alrededor: dónde estamos y dónde podríamos estar», introdueix el concepte de formes d’art «parasitàries». Cito les paraules de l’autora:

«Las formas de arte “parasitarias”, como carteles intervenidos, pueden tener presencia física en la cultura dominante, al tiempo que la desafían políticamente, creando territorios abiertamente contestatarios que exponen las verdaderas identidades de los lugares y los espacios existentes y su función en el control social.» (*81)

«A l’entrevista “Interrumpir el relato dominante y crear nuestro propio relato es la política que nos interesa”, que Amador Fernández-Savater va fer a quatre dels integrants d’Enmedio, s’exposa clarament com l’activisme cultural és un instrument per intervenir políticament en aquest temps de crisi. Els membres del grup, professionals del món de la imatge (dissenyadors, artistes, fotògrafs, cineastes...) busquen els espais d’intersecció entre l’art i la política. Una de les preguntes incideix en «l’eficàcia» d’aquestes accions simbolicopolítiques en un context de crisi en què la realitat de la precarietat és tan present. És a dir: aquestes propostes generen una reacció tangible?

En relació amb l’impacte d’aquests projectes en el marc social i polític, considero pertinent citar Amador Fernández-Savater, que en l’article «Fuerza y poder. Reimaginar la revolución» planteja obertament com és possible que cinquanta persones puguin parar un desnonament i què significa «tenir força» (encara que aquesta força no coincideixi exactament amb tenir un poder econòmic, institucional, etc.). Amador Fernández-Savater recupera la idea de «la guerra de posicions» del marxista italià Antonio Gramsci, que rau en difondre una nova visió del món que es va construint des de la societat civil i que va desplaçant el poder hegemònic. Fernández-Savater menciona com exemples d’aquest procés el cristianisme, la il·lustració, el moviment homosexual o el moviment liderat per Martin Luther King pels drets civils dels ciutadans de raça negra. En totes aquestes lluites es va anar confeccionant una nova definició de la realitat abans de poder transformar-la i consolidar-la. Dins d’aquests paràmetres, el mateix Gramsci afirma que «quan es va dur a terme la Revolució Francesa, ja s’havia guanyat prèviament». Fernández-Savater parteix de les idees de Gramsci de la potencialitat d’una pressió indirecta, anònima i, sobretot, col·lectiva, que s’infiltra en la quotidianitat i esdevé el motor del canvi. Relaciona aquestes idees amb el marc de la revolució cultural del moviment 15M exposant l’afirmació següent:

«Creo que si cincuenta personas son capaces de parar un desahucio es porque (en alguna medida) ya se ha parado antes. Es decir, porque el 15M, entendido como un nuevo clima social y no como organización o estructura, ha redefinido la realidad. Lo que antes no se veía (el mismo hecho de que haya desahucios) ahora se ve. Lo que antes se veía (normalizado) como una “ejecución rutinaria por impago de hipoteca”, ahora nos resulta algo intolerable. Lo que se nos presentaba como inevitable, ahora aparece como algo contingente. El clima 15M pone en crisis, en los términos del análisis de Gramsci, las instituciones de la sociedad civil asociadas al Estado: policías que rechazan acudir a los desahucios, jueces que aprovechan cualquier resquicio legal para favorecer a los desahuciados, periodistas y medios de comunicación que empatizan y amplifican sus mensajes, etc. En definitiva, cincuenta personas, en conexión directa con el clima 15M, tanto en el qué (por lo que luchan) como en el cómo (las formas de luchar), no solo son cincuenta personas. Están acompañadas por millones, invisibles. Es lo que el filósofo Alain Badiou llama una minoría mayoritaria. Un agente del cambio: capaz de contagiarlo porque él mismo está contaminado.» (*82)

Allò que semblava impossible esdevé possible. Les diverses accions dutes a terme pel col·lectiu Enmedio tenen com a objectiu principal intervenir en la realitat, sacsejar la ciutadania, recordar-nos la importància de participar, de comprometre’ns i implicar-nos per lluitar contra diverses problemàtiques socials. Es tracta d’ampliar les tàctiques de fer política i d’obrir nous espais interactius i nous marcs —gestionats des de l’empatia, des de l’afecte i des de l’experiència— que defineixin altres realitats possibles. Aquí l’essencial rau en el procés, ja que la construcció d’aquests nous horitzons és contínua.