La interioritat comuna del malestar

Per Espai en Blanc

El món se’ns presenta avui com un lloc permanent- ment nociu i amenaçador, en què la por funciona com una peça essencial dels mecanismes de control i vigi- lància. «Per la seva seguretat, aquesta estació (aquest carrer, aquesta ciutat, la xarxa, el seu ordinador, la seva casa, el seu currículum) està dotada de càmeres de videovigilància». La por no és només aquesta pro- ducció tan rendible políticament de la por a l’altre, sinó també la por constant a no saber quan cal pa- rar, si podem parar o les conseqüències de parar. Men- tre que abans ens deien tota l’estona què havíem de fer, ara ens diuen què hem de fer tota l’estona. Mobi- lització total. «No future» ha deixat de ser un crit desa- fiant per convertir-se en un element que organitza la dinamització de la vida. Avui, «no future» és no saber fins quan res: fins quan un contracte sempre en risc de no ser renovat, fins quan una relació sempre en risc de no funcionar, fins quan un cos sempre en risc de ser danyat, fins quan una casa sempre en risc d’ha- ver de deixar si s’apuja la hipoteca o el lloguer, fins quan la sensació de no ser suficient, de no fer prou.

El dispositiu neoliberal de l’emprenedor ens con- dueix a concebre’ns com a subjectes que han de ges- tionar les seves vides com una empresa. Ens hem de marcar objectius i metes clars i plausibles als quals aspirar —«vostè pot ser qualsevol cosa, només cal que s’ho proposi»— i adreçar-nos-hi amb perseverança. Hem de calibrar les competències de què disposem, els nostres recursos i també les nostres inversions en termes de capacitats, sabers, aprenentatges, però també de xarxes d’afectes. Aquestes xarxes formen part avui dia del nostre capital, ja sigui de mane- ra quantitativa: com més seguidors —a Facebook, a Instagram, a Twitter—, més capacitat d’incidència; o qualitativa: amb qui ens relacionem, quins contactes nous ens poden facilitar, quines xarxes noves ens po- den obrir. I totes les traves i les dificultats amb què ensopeguem al llarg del camí —perquè no, perquè en realitat un no pot ser el que vulgui— es reinscriuen en la lògica de la resiliència, de la superació d’un ma- teix. El «Fracassa una altra vegada, fracassa millor» de Beckett és avui la màxima de Silicon Valley. Tot un suculent dispositiu es posa al servei de recompondre aquests fracassos «empresarials» reenviant-los a tot un conjunt d’estratègies, tips, manaments del how to Do It enunciats una vegada i una altra pel guru de torn al llibre d’autoajuda del moment. Tot un màrqueting de com transformar la infelicitat en felicitat, les crisis en oportunitats per créixer, per canviar...

I quan passa que ens trenquem, que no podem, que caiem sense poder-nos aixecar; quan passa que el cos fa mal sense que hi puguem fer res, que la voluntat no respon a les consignes de «tu pots», «has de lluitar per sortir-te’n», «si no és per tu, fes-ho pels teus»..., ens trobem davant de tot un laberint terapèutic en què cadascú té el seu seguici de conversos. «Has de pro- var aquest tractament», «a mi no em funcionava res fins que vaig trobar això». I anem d’una teràpia a una altra, d’un mètode a un altre, d’una «nova» tècnica a una altra, pensant que potser aquesta serà la bona, la que finalment ens proporcionarà l’alleujament defi- nitiu. D’aquesta manera, passem de sentir-nos com a projectes fracassats a malalts amb o sense diagnòs- tic en cerca d’algun tipus de cura per a aquest dolor físic o no, classificat o no.

Si bé aquest marc terapèutic constitueix el flotador al qual agafar-se per seguir endavant, en el moment en què la pregunta sobre el malestar s’aborda en termes de cada qual, la batalla està perduda. El problema no rau a qüestionar la veritat o l’eficàcia d’aquestes res- postes terapèutiques; el problema és que, sigui quina sigui la teràpia amb què intentem curar aquest males- tar, aquesta ha de passar pel tamís de la individuali- tat. Cadascú amb el seu dolor. Davant una biopolítica que ens condueix i ens governa en termes de pobla- ció, ens desarmem en el moment en què ens assumim com a cas, perquè aquest es transcriurà en un conjunt de termes que remeten a una subjectivitat i a un cos l’única història del qual és biogràfica i biològica, però no política. Un cas sempre serà susceptible d’algun diagnòstic, algun tractament, alguna resposta que expliqui el perquè del nostre dolor, del nostre patiment. Se’ns brindaran llavors tot un conjunt d’eines (tècni- ques, pastilles) que ens han de permetre trobar la ma- nera de seguir endavant a costa d’esborrar la pregunta sobre les condicions comunes d’aquest malestar.

Necessitem una nova gramàtica política del males- tar per poder anomenar els modes en què aquestes for- mes de vida ens fereixen. Però això passa per trencar aquest circuit tancat que ens porta de l’emprenedoria a l’autoajuda i, quan la nostra empresa fa fallida, a la teràpia. Cal sortir d’aquest bucle que reinscriu aquest malestar en termes individuals i impedeix anome- nar quines són les condicions de vida comunes que el produeixen. I per fer-ho cal girar contra si mateixa aquesta biopolítica del malestar deixant de considerar els índexs de suïcidi, les estadístiques de depressió o angoixa o l’increment de les taxes de malalties rares com meres contingències del sistema per denunciar que són aquestes les que revelen la veritat d’unes vi- des que no es deixen viure.

Hem de poder reinventar el relat de les nostres pe- tites històries, deixar d’explicar les nostres biografies en termes d’on vam néixer, a què ens dediquem, si tenim o no parella i fills o si ens agrada o no viatjar per poder explicar la nostra història política. Sí, política. Perquè els límits d’allò que pot una vida són polítics, perquè aquesta por constant a no arribar a tot és po- lítica. I si ho intentem, ens adonarem que ni tan sols sabem com començar a fer-ho. On comença una vida política? Quins són els límits del seu relat? Comença en els avis que van marxar de la casa del poble a la qual sempre van somiar de tornar? En les seves històries de guerra i de fam barrejades amb batalletes de supervi- vència? En allò que «a casa ens van obligar a estudiar» perquè ells no ho havien pogut fer —exacte, no ha- vien pogut—? En els amics que ara se’n van perquè aquí no hi ha manera de trobar feina, «però tranquils, que parlarem molt per Skype»? En les dones —sí, do- nes i migrants— que tenen cura dels avis o dels nens mentre la resta de la família treballa, potser en precari i sense contracte fix, i a les quals «voldríem pagar mi- llor, però això del contracte és molt car i la cosa està molt malament»? En què et faci por demanar la baixa perquè, com que el contracte és temporal, potser no te’l renoven? En l’estranya cara que fa el teu metge quan li expliques els teus símptomes i mèdicament no té resposta perquè les malalties rares —i totes les noves són rares— no s’investiguen i caldrà esperar fins que siguin rendibles per a les farmacèutiques? O en la sospita sistemàtica que tot allò estrany, d’entra- da, és mental? En els nens que tornen a casa plorant perquè a l’escola els han pegat o perseguit fins a casa amb insults de retardat o empollón o gras o lleig —els clàssics—, o marieta o bollera o marimacho —«però això és de sempre, quan jo era petit també passava»—, o sudaca o moro —bé, sí, la integració és difícil—, o «mira quines mamelles i quin cul» o «no tens mamelles i no tens cul» —«mira, no els facis cas»—, o perquè no tenen el producte de moda que tenen tots —«és molt car, rei», « però és que sinó, no em deixen jugar, mama»—? En els grups de WhatsApp de pares en què allò que passa a l’aula i allò que fan o deixen de fer els mestres es converteix en un debat de La Sexta? En la veïna que relloga el pis il·legalment a Airbnb perquè no arriba a final de mes i a la qual no volem denun- ciar però «fins al capdamunt que hi hagi festes fins a tres quarts de quinze cada cap de setmana»? En la botiga de sota de casa que tanca —«però si era de tota la vida!»— perquè li han doblat el lloguer i hi posaran un altre Starbucks? En les dificultats per moure’s per la ciutat o simplement per anar a prendre alguna cosa en el moment en què, per la raó que sigui, el teu cos no respon als paràmetres dels altres cossos —ja sigui perquè és massa gros o massa petit, perquè es mou més a poc a poc, perquè necessita algun altre element per moure’s o perquè està lligat al cotxet d’un nen—? En el briefing —sí, en anglès tot sona millor— en què s’anuncia una retallada de plantilla i tu mires els teus companys calculant qui sortirà més o menys car d’acomiadar per antiguitat? O en la sensació d’imbè- cil que experimentes enmig d’una nova dinàmica ab- surda de team building, tot i que continues somrient perquè saps que, si no ho fas, entraràs a la llista dels poc motivats, els poc implicats o els poc comprome- sos amb el projecte de l’empresa? En aquell fastigós que al metro se t’ha refregat deliberadament quan ha passat? En l’aire contaminat que respirem cada dia només pel fet de viure en una determinada ciutat? En les substàncies afegides de més en tants menjars per generar addicció i fer que en mengis més? O en el preu que has de pagar quan te n’adones i intentes cuidar-te i menjar bé? En els tints de la roba deliberadament de baixa qualitat perquè es desgasti en qüestió de po- ques rentades i n’hagis de tornar a comprar? O en el que passa si mirem les etiquetes i busquem a Google el país d’origen? Sí, podríem continuar... perquè des de cada vida, des de cada història, s’explica només un petit fragment d’una història comuna. Però és veritat, és difícil explicar la nostra història política, és molt més fàcil reduir aquesta història a una sola paraula: Orfidal.