El dret a ser infeliç
Sobre les polítiques de control del comportament humà i la psicotropificació de la societat
Per BAR project
En el controvertit llibreThe Happiness Industry: How the Government and Big Business Sold Us Wellbeing (*32), William Davies exposa com la felicitat ha passat de ser un estat del benestar a una nova forma de fer diners per al capitalisme contemporani. L’augment exponencial de l’ús de fàrmacs i antipsicòtics per curar malestars de tot tipus (depressió, ansietat, etc.) posa de manifest aquest canvi radical sense precedents en la medicació psicoanalítica. Han incrementat els fàrmacs que es recepten per a diferents tipus de depressions, o les teràpies per evitar determinats estats d’ànim que no s’accepten socialment, com la tristesa, la malenconia, el decaïment, la ràbia, l’avorriment, la còlera, la histèria o el tedi.
El creixent recurs als medicaments deixa clar que l’augment dels problemes de salut mental no es pot considerar en termes estrictament mèdics, sinó que necessita comprendre’s en el seu context sociopolític. Paul B. Preciado afirma que «la píndola és un laboratori estatal miniaturitzat instal·lat en el cos de cada consumidora. En l’era farmacopornogràfica, el cos s’empassa el poder» (*33). A la pràctica, la felicitat és un producte de consum com qualsevol altre, i les nostres emocions, la nova religió del segle XXI.
Encara que la medicació òbviament estabilitza la conducta i les emocions, elimina en el pacient una cosa tan humana com l’autoreflexió, el reconeixement, el dol, la capacitat de regular independentment les emocions i la llibertat de sobreposar-s’hi —o no—. A més d’altres esferes i entorns utilitzats políticament per controlar aquest comportament —la formació, la legislació, l’esfera pública, l’arquitectura o les pautes de comportament—, la psicotropificació actua com un potent programa de control social emparat per la ciència. Però, què podem fer per mantenir el nostre dret a ser diferents, excèntrics, a no treballar, a no ser productius, a estar tristos, obsessionats, a no concentrar-nos, a no oferir resultats excel·lents, a no guanyar diners, a no contribuir a la societat, a parlar sense sentit, a sentir veus, a tenir visions, a tenir malsons... a no ser feliços?
Com podem pensar en la construcció i reconstrucció de possibles models de la consciència humana en contra d’aquest fenomen? Podem imaginar dinàmiques emancipadores del comportament que desafiïnles estructures de control? Com generar espais d’infecció afectiva a través de pràctiques grupals? Com posar en diàleg els llenguatges artístics, la psicoanàlisi i les ciències socials? Com emancipar la imatge de pensament normalitzada per l’aparell politicoracional? Les pràctiques col·lectives de conversa, reconstrucció o assaig poden representar un exercici de resistència?
Afectats per totes aquestes qüestions, vam voler treballar sobre les polítiques de control del comportament humà —tema curatorial 2016-2017— convidant al nostre programa de residència de primavera els artistes Valentina Desideri i Warren Neidich i la curadora Florencia Portocarrero, que van anar fent i materialitzant els seus processos d’anàlisi i investigació a través de diversos formats durant els tres mesos. El programa curatorial va tenir un moment cúspide el maig del 2016 amb l’esdeveniment «El dret a ser infeliç. Sobre les polítiques de control del comportament humà i la psicotropificació de la societat» (*34). que va incloure pel·lícules, performances, instal·lacions, pràctiques i converses dels convidats en diàleg amb el públic. Durant dos dies, en què van participar, a més dels residents esmentats, altres practitioners i «professionals de la salut», com la psicoanalista Montserrat Rodriguez Garzo i Josep Rafanell i Orra, la documentalista i cineasta Virginia García del Pino, els artistes Silvia Maglioni & Graeme Thomson i Dora García, els curadors Bárbara Rodríguez Muñoz, Mathilde Villeneuve, Alexandra Baudelot i Carlos Guerra, es va anar generant un espai de reflexió, enunciació i assaig compartit per repensar el malestar com a energia de transformació social. (*35)
BAR project
BAR project és una organització sense ànim de lucre, independent i mòbil dedicada a promoure l'intercanvi artístic a través de residències, col·laboracions locals, nacionals i internacionals i el desenvolupament d'un programa públic que sorgeix de projectes curatorials i d'investigació.
BAR project és un col·lectiu de comissariat que desenvolupa noves formes de relació i treball, ampliant el radi d'acció i promovent direccions diferents a les establertes. A través dels seus projectes i de les seves pròpies dinàmiques, investiga per incidir en temes que considera essencials en l'actual paradigma polític, social i econòmic: com articular el seu propi sistema de treball, com relacionar-se amb altres professionals i interlocutors, repensar el lloc que es vol ocupar dins el sistema de treball post-fordista immaterial i de l'ritme marcat pel context.
BAR project es proposa iniciar col·laboracions de llarg recorregut amb projectes que puguin tenir afinitats quant a interessos i formes de fer, tractant de posar en pràctica noves dinàmiques i inventar el seu propi escenari en el qual experimentar amb altres formes de relació i agència amb el món que ens envolta.
BAR project pren com a nom i punt de partida un dels llocs de reunió social per antonomàsia en la nostra cultura per extrapolar al nostre àmbit i treballar des d'aquí. Aquest lloc és el bar popular de cafè i canya, pensat com escenari per concebre el nostre pensament.
BAR project aposta per l'hospitalitat com a motor de la seva forma de treball, pensant aquesta com a idea i estratègia, com a esperit, actitud i manera d'acció.