Una força vulnerable

El malestar com a energia de transformació social

Per Amador Fernández-Savater

Hi ha històries que semblen resumir èpoques o moments històrics. Willy Pelletier n’explica una en l’últim número de Le Monde diplomatique que porta per títol «Mi vecino vota al Frente Nacional».

Pelletier és un militant de llarg recorregut en organitzacions antiracistes d’extrema esquerra franceses i a l’article narra diverses accions que s’han desenvolupat contra el Front Nacional. Però tot el seu relat està puntejat pel dubte i l’autocrítica: al cap i a la fi, aquestes mobilitzacions no han aconseguit frenar l’ascens del FN. Entre línies, ens ofereix una explicació: cap d’aquestes accions no tocava mai un simpatitzant del FN, perquè es desenvolupaven sempre en circuits molt tancats (entre militants polítics que viuen en determinats barris, parlen de determinada forma, tenen determinats valors, etc.).

Pelletier coneix (per primera vegada?) un simpatitzant del FN quan, mig «jubilat» de l’activisme, se’n va a viure amb la seva parella al camp a la zona d’Aisne (Picardia). Es tracta de l’Éric, un obrer especialitzat en embalatge industrial. Es fan molt amics i un dia, una mica borratxos, l’Éric li confessa que vota Marine Le Pen: «Se’m posa la pell de gallina quan l’escolto, la manera en què parla dels francesos et fa sentir orgullós.

A més, en aquesta zona el FN ha ajudat molta gent». Quin tipus de zona és Aisne? Un escenari típic de la crisi, segons el pinta Pelletier. Molt degradat, gairebé sense equipaments (salut o transports) ni llocs de trobada (els bars, les parròquies i les associacions esportives tanquen). No hi ha feina, tothom està endeutat, els joves se’n van, la violència contra les dones augmenta i també la «sensació» general d’inseguretat (encara que els robatoris no són freqüents). Per contra, hi ha guetos de rics per tot el territori: són executius o professionals liberals que vénen de París i compren bones cases de pedra o granges abandonades a preu de saldo.

Després de la trobada amb l’Éric, Pelletier es fa noves preguntes. La superioritat moral amb què abans jutjava els votants del FN (abstractes, desconeguts) ja no li sembla de calaix. Ara en té un al davant, de carn i ossos, amb la seva història i les seves raons. I és el seu amic. Pelletier conclou l’article així: «A la feina, l’Éric considera que “els joves” no l’escolten ni el respecten… En viure allà, immobilitzat en un espai en decadència, impotent davant de l’ensorrament d’un món que ja no resisteix, veient que el seu territori s’omple de “parisencs”, com es podria sentir “orgullós”, l’Éric?».

Crisi de la presència
Abandonament i falta de recursos, atur i endeutament, ruptura del fil generacional i destrucció dels llocs de trobada… La crisi no és només «crisi econòmica», sinó també de referències i fidelitats, de creences i valors. Una crisi cultural, en el sentit antropològic de «formes de vida», molt profunda.

El col·lectiu Tiqqun ens proposa pensar-la com una «crisi de la presència». Què significa això? Que la nostra presència, és a dir, el nostre ser al món, ja no és ferm, no està assegurat, ni garantit. Colpejats en el pla econòmic (l’atur), social (els contextos degradats) o dels valors (l’absència de comunitat o fil generacional), el que entra en crisi «per sota» és precisament la nostra mateixa facultat de mantenir-nos «drets» davant del món. El que semblava sòlid es comença a desintegrar: el sentit de la vida i de la realitat, la consistència subjectiva i la fixesa mateixa de les coses. Però la crisi de la presència no és només pèrdua o perill, sinó també ocasió i oportunitat. En quin sentit?

La presència que trontolla és la «presència sobirana»: un tipus de relació amb el món en termes verticals de domini i control. Una experiència de vida basada en la distinció nítida entre un subjecte (el que governa) i un objecte (el món que cal governar). Una concepció de la llibertat com a «domini» (sobre la naturalesa, sobre els altres, sobre el temps, sobre la realitat). Com a autosuficiència i independència.

Crisi de la presència significa que un trasbals molt íntim ens travessa (molt més endins com més ens han educat en el motlle de la presència sobirana: com a homes blancs, adults i propietaris, treballadors en un món sense feina, etc.). El que neix d’aquest trasbals, d’aquest trontoll, és la inquietud, el malestar. La sensació de no encaixar, que ja res no encaixa. El malestar és la manifestació sensible de la crisi de la presència.

Per tant, amb la crisi de la presència s’obre la possibilitat d’una bifurcació, d’un desplaçament, de la invenció d’altres formes d’estar i relacionar-nos amb el món, tant personals com col·lectives. El malestar social pot ser el motor i el centre d’energia d’una transformació profunda, alhora política, econòmica, cultural, existencial, etc.

Un període fosc
Estem entrant en un període fosc? Anomenarem període fosc el període en el qual el malestar —aquesta inquietud, aquest no encaixar, aquesta energia potencial de canvi— és canalitzat per la dreta.

Una dreta que no és simplement establishment, sinó una mena de paradoxa errant: establishment antiestablishment, elit antielitista, neoliberalisme antiliberal, etc. És el Front Nacional, és Trump, és el Brexit i les altres variants de dreta populista que tenen el suport de tots els Érics del món. Proscrites per la «cultura consensual» que ha definit el marc del que és possible durant les últimes dècades i que avui cau a pedaços. Rebutjades perquè no guarden les formes del que és «políticament correcte» (el liberal-democràtic): polaritzen, exageren i menteixen sense cap pudor, són agressives i fomenten l’odi masclista, xenòfob, etc.

La dreta populista sembla satisfer, a la seva manera, les dues pulsions que Freud trobava en el nostre inconscient: l’Eros i la pulsió de mort, és a dir, la pulsió d’ordre i la pulsió de desordre.–Ordre: em refereixo a la promesa de restauració de la subjectivitat en crisi. La força captivadora de la promesa d’una feina, d’un lloc al món, d’una continuïtat amb la tradició, de la pertinença a una comunitat, etc. «Make America great again», exclama Trump. «Let’s take back control», proposen els partidaris del Brexit. Recuperem el control que havíem tingut. I, amb el poder, la normalitat, la grandesa, fins i tot.

I com? A través de l’exclusió, mitjançant alts murs i tot tipus de barreres, del que ens amenaça. Del que ha portat la decadència al nostre món i a les nostres coordenades de sentit. El cap de turc poden ser els «parisencs» de l’Éric, o els «refugiats», o els «mexicans», o la «igualtat de gènere» (quan li van preguntar pel seu vot, un taxista de procedència africana li va dir a un amic a la ciutat nord-americana de Baltimore: «No puc votar, però si pogués, votaria Trump. Perquè si guanya Hillary les dones tindran molt poder en aquest país. Els homes ja no importen aquí. Cal un home fort»).

En qualsevol dels casos, el malestar es concep com un «dany» que ens infligeix «un altre» al qual hem de deixar «fora» del «nosaltres» per recuperar la normalitat. I d’aquesta manera, tancarem la ferida, calmarem tanta inquietud, aturarem el trasbals, recuperarem l’equilibri i revertirem la nostra «decadència».

Desig d’ordre i normalitat, desig de protecció i sobirania. Això, d’una banda, però no només. També desig que tot se’n vagi en orris. –Desordre: em refereixo al plaer de «fotre una puntada de peu al consens» que, amb bones maneres i bonics discursos, ens ha portat la ruïna. A una esquerra que estén pertot arreu la desigualtat, la guerra i la deportació de persones, però «guardant les formes». A l’elit progressista del partit demòcrata que viu aliena i insensible a les preocupacions de les classes populars i a més es burla de les seves maneres de viure, els seus gustos i els seus referents. Als «parisencs» que voten socialista, compren a preu de saldo les cases i les granges que els habitants d’Aisne ja no poden sostenir i malparlen contra els pobres que voten la dreta. Etc.

En un món en què tot sembla lligat i ben lligat, en què cap gest (per sobre o per sota) sembla capaç de curtcircuitar l’estat de les coses i obrir el possible, Trump, el Brexit, el FN canalitzen les ganes que «passi alguna cosa», de veure com passa «l’impossible», justament allò que totes les veus políticament correctes consideren «que no pot ni ha de passar», el demoníac… Qui en dona més? I només amb un vot! És a dir, sense perdre en cap moment la posició de l’espectador en la pel·lícula de catàstrofes.

Debats en el camp progressista
Més enllà de la «superioritat moral», que renuncia a preguntar-se el que no entén, etiquetant-ho simplement com el ressorgir de la ignorància i la brutalitat, hi ha dues altres lectures de la situació actual en el camp «progressista» que mereixen atenció i discussió: la «marxista» i la «populista». –La lectura «marxista» troba l’origen-causa del que passa a la desconfiguració de l’esquerra (i, en general, del paradigma de la lluita de classes). És a dir: el malestar social, que abans tenia estructures organitzatives i cognitives per enfocar-se cap a l’esquerra, avui ha quedat orfe.

I és la dreta populista que adopta l’orfe, eleva el to de veu i interpel·la el descontentament, i ofereix al malestar (la por, la ràbia, la incertesa) esquemes explicatius, vies per canalitzar-lo i enemics contra els quals anar. A través de les «guerres culturals» (entorn de l’avortament, les creences religioses, els estils de vida, etc.), la dreta populista capta el «ressentiment de classe» i el redirigeix contra «els enemics dels valors tradicionals». És a dir, tradueix els conflictes politicoeconòmics com a conflictes morals i identitaris. «La guerra cultural és una guerra de classes, però deformada», diu Zizek.

Llavors, de què es tracta? De recrear les estructures cognitives i organitzatives de la lluita de classes polititzant l’economia, parlant d’interessos materials, reconstruint l’esquerra. Però, podem reduir el malestar contemporani a una qüestió econòmica o de classe?

En la mateixa història de l’Éric hem vist que convergeixen moltes situacions, processos i factors; com es barregen els factors econòmic, social, cultural, existencial, etc. Podem pensar en les qüestions culturals com simples «enganys», «distraccions» o «cortines de fum» que ens impedeixen veure «l’essencial»? Podem suposar que el racisme o el masclisme dels votants de Trump són «fenòmens ideològics» (secundaris) que s’esfumaran quan el malestar s’enfoqui cap a les qüestions econòmiques i de classe?

Em sembla que la dreta populista té èxit no perquè parli de qüestions culturals dissimulant els temes econòmics o de classe, sinó perquè hi té alguna cosa a dir. Perquè situa la baralla política en el terreny ètic, antropològic i de les formes de vida. És a dir, de les maneres de veure’s a un mateix, de relacionar-se amb els altres, de fer les coses i d’estar al món. Què té a dir-hi, l’esquerra, sobre tot això? Em temo que molt poc: tot just «l’ideal militant», amb tan poc abast i tan poc atractiu com ja sabem. –La lectura «populista» (ara parlo del populisme progressista) vindria a dir que no es tracta tant de trobar les «veritables causes» del malestar sinó de «construir-ne el sentit» i imprimir-li una direcció. La societat és una estructura de sentit. Tot el que és humà són signes, però «signes oberts», susceptibles de ser apropiats o conquerits. La política és, per tant, una baralla per «definir els esdeveniments».

Un exemple molt clar: quin és el significat que donarem a la crisi? És responsabilitat de «la gent que ha viscut per damunt de les seves possibilitats», com diuen els nostres governants, o més aviat de «la casta» oligàrquica que ha saquejat el país? Es decidirà en una «batalla cultural» entre discursos i relats el desenllaç de la qual no depèn de la veritat de què són portadors, sinó de l’eficàcia comunicativa de les metàfores en joc.

Aquesta construcció de sentit obeeix una lògica formal. És a dir, no es tracta del sentit que deriva de «l’experiència mateixa», sinó del que rep d’un discurs (en sentit ampli) que l’articula en un cert codi. Com és sabut, el codi populista, teoritzat per Ernesto Laclau, consisteix en l’articulació, a través de «significants buits» i de l’antagonisme amb «un altre», de les demandes insatisfetes de la societat en un nou bloc històric identitats nacional-populars capaces de representar el tot, no només una part). En la «construcció d’hegemonia», la baralla política té lloc entre «operacions de sentit» (mediàtiques, discursives, estètiques) i guanya qui aconsegueixi «codificar» la realitat amb més eficàcia. Fer-la significar.

El codi és, per tant, sempre aquí, abans de cada situació, abans de cada procés; el que es requereix és una intel·ligència política combinatòria capaç de fer encaixar el codi i els signes (el que és donat). El problema és tot el que perdem pensant en el món (i la política) com una baralla semiòtica entre codis previs. Es perd la materialitat del que és real (perquè el que s’interpreten són signes i missatges, la resta no interessa i s’abstreu). Es perd la singularitat irreductible dels esdeveniments i les seves relacions (que ens requereix una intel·ligència sensible més que combinatòria). Es perd l’autonomia dels processos (que es poden pensar/dirigir/codificar des de l’exterior, sense mantenir-hi cap relació d’interioritat o intimitat). I es perd, finalment, la possibilitat de creació de nous sentits per a la vida social (perquè una vegada i una altra es reintrodueix «la resta», el que és nou o desconegut, en una lògica del mateix).

El malestar com a energia de transformació

Tornem un moment a l’Éric, «immobilitzat en un espai en decadència, impotent davant l’ensorrament d’un món que ja no resisteix». Aquesta immobilització, aquesta impotència, en fan un víctima. El malestar s’assumeix com a dany, pèrdua. La culpa de tot, la tenen «altres». I el que es vol és «tornar el cop» (veure rodar el cap dels culpables) per reequilibrar novament les coses i el món (la presència), tornar a la normalitat.

Quant de temps més podrem sostenir aquesta condició de víctimes? No ens en cansem? No canviem gaire si substituïm un enemic per un altre: «els immigrants» per «la casta». Mantenim intacta la subjectivitat victimista que critica però no emprèn cap canvi, que pensa que el mal ve d’un altre (tal grup o tal persona) i que si l’eliminem tot estarà bé, que delega sempre en el salvador de torn la tasca de «restaurar l’equilibri» (moltes vegades nostàlgia d’alguna cosa que no va existir mai).

No necessitem crítica victimista i ressentida, sinó força afirmativa i de transformació. Una altra relació, doncs, amb el nostre malestar. És el més difícil perquè gairebé res en la nostra cultura occidental ens ha educat per fer-ho. L’ideal normatiu de la «presència sobirana» (el control, el domini, l’autosuficiència) ens fa veure les crisis com una cosa «que no hauria de passar» o, en qualsevol cas, com una cosa de la qual hem de sortir de seguida, una cosa que hem de «reparar» com més aviat millor per tornar a la normalitat. Una altra relació amb el malestar suposa no veure’l només com dany o pèrdua, sinó també com a ocasió i oportunitat, com a motor de canvi.

Podem sortir de la immobilització i impotència utilitzant el malestar mateix com palanca? És un plantejament «energètic» del malestar: les energies que s’hi desfermen són «commutables», és a dir, transformables en altres coses (en accions, en paraules, en «obres», en altres maneres de viure, en noves sensibilitats i referències, etc.). Les llàgrimes que no s’empassen, sinó que es comparteixen i s’elaboren, es poden metamorfosar en accions col·lectives, en processos d’ajuda mútua, en la creativitat de noves imatges i paraules, en gestos de rebuig i desafiament. Llavors la sanació no passa per la reparació, sinó per l’(auto)transformació.

Un exemple. S’acostuma a dir que a Espanya la dreta populista no té gaire vigor (encara) perquè el 15M ens va fer «entendre» que l’enemic és l’1% (polítics i banquers) i no el 99% (els immigrants, els refugiats, els pobres). Però així romanem en el plantejament «semiòtic» i de lluita d’interpretacions. Seria millor veure les places del 15M com llocs d’un procés gairebé «alquímic» pel qual un tipus d’energia (el malestar viscut en soledat i impotència) es va convertir en una altra (l’alegria de la potència col·lectiva). A través d’estar junts, de la presència compartida, de l’acompanyament mutu, de la «complicitat afectuosa entre els cossos», com diu Franco Berardi (Bifo).

Al tipus de força que es genera en aquesta presència compartida, l’anomenarem «força vulnerable». És a dir: una força que neix —paradoxalment— de la debilitat.

Del fet que el món ens hagi tocat, afectat, «colpejat». No és la força de voluntat de la presència sobirana, que es posa a distància del món per empènyer-lo en la «bona direcció», sinó una força afectada pel món i que precisament per això, al seu torn, el pot afectar. És la força dels afectats: penso en els de l’atemptat de l’11M del 2004 a Madrid, els de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca o en qualsevol capaç de convertir el patiment en energia de transformació.

El malestar, com a energia (no com a objecte que cal mobilitzar ni com a signe que cal interpretar), és, llavors, la primera matèria del canvi social. Però tanmateix la seva «politització» fa esclatar les formes tradicionals de la política.

Suposa mantenir un vincle viu entre l’existència i la política tan aliè al grup militant (en què no caben els problemes personals) com al grup d’autoajuda (en què no entren els problemes del món). Ens requereix un «saber fer amb el no saber», perquè no es poden conèixer per endavant les elaboracions de sentit a les quals pot donar lloc el contacte amb el malestar (no hi ha codi o mestre que en sàpiga les respostes per endavant). Necessita espais capaços d’acollir el malestar sense jutjar-lo. (Quin espai «anticapitalista» seria capaç d’acollir a l’Éric, per exemple?). Ens exigeix formes d’acompanyament horitzontal: no es tracta d’«organitzar» o «interpretar» el que els passa als altres, sinó de fer un viatge junts. I molt més.

Obrir una bifurcació
En «l’ensorrament d’un món que ja no resisteix», la dreta populista ens promet la tornada a l’ordre i la normalitat. Una sortida falsa. Canalitza el malestar assenyalant caps de turc, però no dona cap resposta als problemes de fons (crisi de representació, crisi econòmica, crisi ecològica, etc.). Al contrari: ocultant i reproduint les seves condicions, convertint-nos en víctimes i bloquejant tota possibilitat de transformació, prepara els nous desastres.

El populisme progressista també ens promet tornar a l’ordre i la normalitat (de l’estat del benestar, la sobirania nacional, etc.) desallotjant «la casta» del poder i plantejant «un horitzó alternatiu de certeses i seguretats». Els continguts són diferents (quin tipus d’ordre?, quin tipus d’enemic?), però es tracta d’un mateix plantejament que interpel·la principalment la subjectivitat victimista necessitada de compensar la sensació de pèrdua i reforçar les referències en crisi (una mica d’«orgull»). Aquesta opció ens pot oferir un «mínim de protecció» si arriba al poder. Gens menyspreable, però molt insuficient si volem un canvi amb deteniment.

Entre la «marxa enrere» (impossible) o la «fuga cap a endavant» (suïcida), hi ha una tercera opció? Més difícil encara: no pensar en «sortir de la crisi», sinó obrir-hi una bifurcació. Convertir la «crisi civilitzatòria» en «mutació civilizatòria». No agafar-se desesperadament a alguna cosa, sinó emprendre un viatge.
No contenir l’ensorrament ni somiar revertir-ho per tornar on érem, sinó obrir i sostenir uns altres mons aquí i ara: unes altres maneres de relacionar-nos amb la feina, el cos, el llenguatge, la terra, la ciutat, nosaltres, etc. Aprofitar la crisi, fer palanca en la força vulnerable.

Històricament, les dones han estat molt capaces de convertir situacions i llocs de dependència en focus de potència: desplegar força vulnerable. En aquest sentit, la millor notícia sobre la victòria de Trump han estat les marxes massives de dones que van tenir lloc a Estats Units el dia de la investidura. Convocades anònimament per tres dones «qualsevol» recolzades en la capacitat de contagi de les xarxes socials (així es propaguen els moviments per afectació, a través de l’anonimat i l’horitzontalitat), permeten imaginar una oposició a Trump que va més enllà de la mera reacció anti-Trump. Una oposició que no només és ideològica o partidista, que no només és defensiva o resistencialista (encara que per descomptat hi hagi moltíssimes coses per defensar), sinó sobretot afirmativa i de paradigma, amb plantejaments (teòrics i pràctics) de mutació civilizatòria respecte al treball, les atencions, la família, les relacions, etc. «Un món només és para amb un altre món». No es tracta només d’oposar-nos a Trump, sinó al món del qual Trump és la figura insígnia. El món de la presència sobirana avui tocada, que només s’hi sap regirar amb violència i que amenaça a arrossegar-nos a tots i totes.

Aquest text és una versió de la ponència presentada a la trobada «Polititzacions del malestar», celebrada a Barcelona el 18 de gener de 2017.
El plantejament «energètic» sobre el malestar està àmpliament inspirat en Économie libidinale, el llibre de Jean-François Lyotard.

Amador Fernández-Savater (Madrid, 1974)

Investigador independent, editor d'Aquarela Libros, ha participat en diversos moviments socials (estudiantil, antiglobalització, copyleft, "no a la guerra", V de Vivienda, 15-M).

Al llarg dels anys, ha anat fent una experiència del pensament com una cosa fonamentalment pràctic (que serveix en fer-se sense ser quelcom utilitari), situat (que parla des d'un lloc o experiència concreta), col·lectiu (que es teixeix al costat d'uns altres entorn de problemes comuns), desafiador (que pretén no deixar al món ni a un mateix igual que estava) i implicat (que parteix de preguntes que un es fa sobre la seva pròpia vida).

És autor de Filosofía y acción (Editorial Límite, 1999), co-autor de Red Ciudadana tras el 11-M; cuando el sufrimiento no impide pensar ni actuar (Acuarela Libros, 2008), Con y contra el cine; en torno a Mayo del 68 (UNIA, 2008) y Fuera de lugar. Conversaciones entre crisis y transformación (Acuarela Libros, 2013).

Actualment, és co-responsable del blog Interferencias en eldiario.es en eldiario.es

amador@sindominio.net