Fatiga

Per Martí Peran

L’efecte últim del programa Do It i el seu imperatiu d’autorealització és la fatiga. Malgrat les promeses de llibertat, prosperitat i felicitat que acompanyen el programa, la hiperactivitat incessant i l’amenaça del fracàs no fan sinó alimentar el col·lapse i la por fins a nivells crònics. La «fatiga de ser un mateix» (*36) s’ha generalitzat. El subjecte de l’autoproducció s’acaba convertint en l’individu més vulnerable. Si abans les patologies neuròtiques procedien de la repressió dels nostres impulsos, avui obeeixen a la impossibilitat de sostenir una vida que ens obliga a rendibilitzar-los constantment: «No vivim, sinó que tenim una vida que ha de ser rendibilitzada» (*37). La ideologia Do It respon a aquests efectes mitjançant una perversa ecologia de la depressió que interpreta la fatiga com a defecte que cal reparar. El repte que ara ens correspon és desmantellar aquesta mentida i assajar les maneres de fundar un dret a la fatiga capaç d’obrir un horitzó més enllà del si mateix esgotat.

La fatiga provocada per la ideologia Do It no té res a veure amb el «malestar en la cultura». L’anàlisi freudiana partia de la hipòtesi que els avantatges d’incorporar-se a una estructura social obliguen a censurar les pulsions individuals, cosa que genera un malestar reprimit (*38). En canvi, el programa Do It ja no reprimeix res, sinó que és una crida explícita a8l desplegament complet de totes les pulsions personals que ens puguin constituir. Succeeix, però, que aquest nou predicat no va acompanyat de cap advertència sobre els seus efectes secundaris. Res no ens adverteix abans que aquesta obligació tan prometedora comporta una nova forma de nihilisme: el subjecte s’ha d’inventar i emprendre fins a fer alguna cosa amb ell mateix, però no per arribar a una «sortida», sinó per restar en una perpètua condició «d’entrada». En la mesura que l’energia dipositada en aquesta tasca s’ha convertit en nova força productiva, cap realització no pot aturar el procés. La consigna d’emprendre’s no regala cap horitzó d’assossec sinó que s’ha de mantenir constantment operativa. Una vegada i una altra, el subjecte ha «d’entrar» en un nou projecte de si mateix. Do It no és una estratègia per accelerar el procés del nostre ancoratge al món, sinó una ideologia per «tancar el subjecte en la mera addicció a si mateix». El resultat d’aquesta lògica insensata que ens instal·la a l’entrada d’una mobilització incessant és el que garanteix la producció: cal fer(-se) alguna cosa, senzillament, per pal·liar l’absència de sortida. El capital és, així, la nova forma del nihilisme, concentrat en la rendibilitat generada per aquest fer sense pausa i sense destinació.

L’arma que branda el capitalisme nihilista per hipnotitzar-nos és la llibertat obligada. La tasca d’una vida sense sortida consisteix a mantenir oberta aquesta paradoxa: suportar l’obligació de «fer-la» escollint lliurement les seves formes més rendibles. A l’interior d’aquesta kafkiana «colònia penitenciària» (*39), allò que danya la vida no és tant l’absència de dret com l’imperatiu insostenible del rendiment. Do It és una modalitat molt peculiar «d’estat d’excepció» que no es caracteritza per suspendre la llei(*40) sinó, al contrari, per imposar la norma de l’autogestió com a única regla suprema. Com hem detallat en el capítol anterior, l’excepcionalitat d’aquesta empresa comporta tal grau d’exigència i tensió que la vida es transforma en la fenomenologia dispersa d’un estat de nervis. Els ànims entre els quals oscil·la aquesta hiperactivitat són l’eufòria i la por, en funció del grau de rendibilitat que es percebi en cada circumstància. L’eufòria apareix quan l’autogestió promet un resultat proper i el pols s’accelera fins a l’excitació i l’acció compulsiva; alhora, quan les expectatives ja s’han consumat i no se n’albiren d’altres en un termini raonable, s’imposa el pànic de no trobar la ruta per a un altre intent o la por de fracassar davant el que es pugui obrir. Sempre, i de nou, buscant una «entrada». Aquest cercle viciós tensat entre la sobreabundància i la falta d’estímuls actua com una càrrega repetida que acaba disminuint la capacitat de resistència. L’esforç repetit de fer-se a si mateix produeix sobre el subjecte Do It un desgast progressiu, tan obvi com el que s’esdevé a l’àmbit de la física dels materials o de la biologia cel·lular. En un moment o un altre s’acaba imposant la llei impecable del «límit de fatiga». La fatiga ocasionada pel programa Do It és tan evident que s’ha pogut reconèixer amb diversos enunciats: vida danyada (S. López Petit), esgotament (P. Pál Pelbart), societat del cansament (B. Chul Han), corrosió del caràcter (R. Sennett), fàbrica d’infelicitat (F. Berardi), societat depressiva (A. Ehrenberg)…(*41). Malgrat això, el cansament no gaudeix de cap condició de dret. La fatiga no es tolera perquè no és admissible trencar-se, aturar-se i renunciar a tota necessitat, objectiu o significat quan se’t brinden totes les oportunitats per fer-te a tu mateix. Poc importa que les eines posades a disposició determinin sempre resultats precaris. Al cap i a la fi, el subjecte és ja, ell mateix, el paradigma del producte d’obsolescència programada que haurà de renovar-se o perir. A l’interior d’aquesta mobilització, ningú no pot abandonar el treball quan això significa abandonar-se. En aquesta conjuntura i davant l’inevitable increment de la fatiga, el mateix programa Do It articula el dispositiu necessari per pal·liar aquest cansament i accelerar el retorn a la lògica productiva del subjecte mobilitzat entorn de si mateix. Els components d’aquest dispositiu pal·liatiu preveuen, en perfecte equilibri, l’ordre discursiu i l’ordre tecnològic.

En l’ordre discursiu, juntament amb la literatura d’autoajuda, qualsevol disturbi ocasionat per l’automobilització és víctima de diagnòstic fins a ser reduït a la condició d’una patologia susceptible de tractament. La «depressió» i les innombrables alteracions psíquiques ocasionades pel programa Do It conformen així el vocabulari d’un gènere emergent de literatura política de dominació per diagnosi. En l’ordre tecnològic, i com a complement perfecte, la reducció de la fatiga a un univers de patologies va acompanyada del consegüent tractament farmacèutic. En aquest context rigorosament organitzat, la indústria d’estimulants, somnífers i antidepressius conforma les eines d’una tecnologia terapèutica que ha assolit uns índexs de creixement proporcionals al mateix benefici generat per l’autoexplotació massiva. És el manament econòmic derivat de l’autoritat científica, i així ho manté de manera taxativa la psiquiatria que s’enfronta a l’evidència del malestar: hem de retornar, després del tractament, a l’òrbita feliç de l’autoproductivitat. No podria ser d’una altra manera; la gestió farmacològica de la fatiga és fonamental per mantenir en actiu la suficient massa de força de treball. Tant se val que el tractament esdevingui crònic si això garanteix la re66 habilitació de les habilitats creativoproductives que es consideren naturals i necessàries en un subjecte lliure i somiador de si mateix. L’altíssim percentatge de població sotmesa a la ingesta quotidiana de píndoles es considera legítimament reparador per al benefici col· lectiu. Així com ningú no interpreta que sigui antinatural corregir els defectes de la visió mitjançant unes simples lents adaptades, tampoc no és il·lícit recuperar l’energia imaginativa i productiva mitjançant estimulants químics especialitzats per a cada suposat defecte de la nostra identitat física i mental, en construcció perpètua. La prioritat absoluta del programa Do It és desmentir la legitimitat de la indisposició general.

Reparació discursiva
La ideologia de l’autorealització i la competitivitat és incompatible amb l’absència d’autoestima. Per garantir els índexs d’autoestima productiva, la modalitat més simple del discurs terapèutic és de caràcter preventiu. La indústria de l’autoajuda compleix aquesta funció des d’una posició perversa: es difon la possibilitat del trastorn per tal que no es produeixi, però, alhora, el mateix producte «auxiliar» aspira a fer-nos sentir malalts per saciar-nos amb els seus remeis. La cura de si del subjecte de l’autoproducció esdevé, doncs, rendible per partida doble: com a prevenció i com a cura. A l’interior d’aquest bucle necessitem un entrenament constant, sigui per mantenir-nos saludables o per reparar una salut perduda. En tot cas, cal estar sempre fort i disposat. Do It no espera i cal estar en forma. El discurs preventiu gravita sempre sobre el mateix eix: «somriu o mor»(*42). El gènere discursiu de l’autoajuda gaudeix de milions de lectors i d’un llibre especialitzat en cada problema que ens atordeix. Amb aquesta aparença d’una oferta molt diversificada, s’alimenta la fantasia que cadascú de nosaltres continua ocupant el centre del relat i cada recepta sembla personalitzada. Cada pacient manté així l’exclusivitat, encara que la recepta de Do It es repeteix unívoca en qualsevol banda i en qualsevol circumstància: és possible millorar la vida només desitjant-ho i comprometent- se amb la causa. L’objectiu d’aquesta literatura és regular l’ànim del subjecte de l’autoproducció dins un marc productiu. Tanmateix, el fanatisme obsessiu per la felicitat acaba multiplicant les respostes infelices. Malgrat la rendible indústria preventiva, l’explotació extrema de les nostres possibilitats productives, amb el suport de tota mena de pròtesis, ha provocat una veritable epidèmia de trastorns per depressió i ansietat. L’Organització Mundial de la Salut estima que actualment uns 350 milions d’individus pateixen algun tipus de depressió, i que un 17% de la població ha patit ocasionalment un quadre patològic d’aquestes característiques. La inquietud que ens desordena creix i els seus danys col·laterals es multipliquen. Les alteracions psicòtiques proliferen pertot arreu, alimentades per les circumstàncies Do It. D’una banda, la hiperactivitat obligada comporta un nerviosisme i un estat d’inquietud que esdevenen crònics. Per no perdre cap oportunitat, el treball exclusiu d’ocupar-nos en nosaltres abandona l’especialització i, de manera paradoxal, se submergeix en una multitasca histèrica. El subjecte de l’autoproducció actua com a promotor, creador i publicista de si mateix i els seus projectes. La paradoxa és aclaparadora: una ocupació monogràfica en si mateix exigeix al subjecte flexible la capacitat d’emprendre diverses tasques per satisfer l’única missió d’aparèixer. Aquest multitasking redobla l’activitat en cicles histriònics que, anhelant atenció, deriven, per contra, en un dèficit d’atenció que paralitza la capacitat analítica i obstrueix la facultat d’interpretació. La promesa del subjecte amo de si mateix acaba convertint-lo en un espectre absort i alienat. D’altra banda, en la mesura que el treball per aparèixer només es pot conjugar dins la lògica de la informació i la comunicació, s’imposa el col·lapse davant la magnitud desbordant del simulacre digital, sobrepoblat de dades davant les quals es fa impossible discernir el que és útil i trobar-hi un lloc. Cal navegar per tot i en totes direccions i, malgrat tant atrafegament, ningú no troba l’aparador per fer-se sentir. Davant aquest abisme emergeix el pànic sobtat per excés d’estímuls —la síndrome de cansament d’informació—(*43), que deriva de manera progressiva en la por del fracàs imminent de desaparèixer en aquest vast univers sobrecarregat.

El fracàs és la gran amenaça que plana sobre el programa Do It. L’autodisciplina sense dependències externes no admet resultats adversos. El menor contratemps apareix com l’avís d’un naufragi que alimenta el «fantasma de la inutilitat» (*44). Abandonat a si mateix, el subjecte de l’autoproducció s’espanta davant qualsevol llacuna que pugui deixar-lo a la intempèrie. Qualsevol suposat defecte o mancança és susceptible de traduir-se en un trastorn, des de la insatisfacció corporal (anorèxia, bulímia…) fins a la nomofòbia causada en sentir-nos massa allunyats del nostre dispositiu mòbil. No importa quants disturbis puguem anomenar i, molt menys, quants mereixen una atenció més profunda. El que ara ens interessa és identificar el programa Do It com un autèntic ambient patogen. És imprescindible reconèixer que el catàleg de formats d’indisposició que alimenten aquest programa és ingent. Tots conformen avui l’escenari de la fatiga(*45). Una fatiga que no és retòrica sinó que penetra els cossos i els afecta. El dolor d’aquesta fatiga potser no és visible i intens a primer cop d’ull, però actua com un suplici lent que ens dispersa com sorra. 

El malestar es generalitza; tanmateix, en comptes de ser reconegut com a conseqüència d’un «estar malament» davant les exigències del programa Do It, tots els disturbis es filtren per una perspectiva clínica que aspira a reparar els desajustos i facilitar la reincorporació al mateix programa. La cultura del diagnòstic s’organitza segons aquesta lògica simple: si es produeix algun defalliment o discapacitat, els patrons de símptomes el neutralitzen amb una terminologia patològica que obre les portes al tractament de reinserció. La reparació discursiva per diagnòstic aborda la fatiga, fonamentalment, des d’una doble perspectiva: com a «ansietat» o com a «depressió». L’ansietat és un recurs metabòlic que serveix d’avís en condicions d’alarma, que es considera patològic quan és desproporcionat davant la magnitud del suposat perill que ens aguaita. El diagnòstic d’ansietat en el marc del programa Do It emfatitza precisament la possibilitat que l’amenaça sigui inexistent. Si la gran tasca consisteix a emprendre’s un mateix, això no s’ha de considerar mai una cosa perillosa. A l’interior de la ideologia Do It, l’ansietat ja no alarma sobre un perill sinó que denota incapacitat d’emancipació. Per això és imprescindible apaivagar l’ansietat i ponderar-la, mitjançant els fàrmacs adequats, dins els límits que la converteixen en estimulant per a l’aprenentatge i el compliment de tasques. Al seu torn, la depressió es defineix com una alteració de l’estat d’ànim, anormalment abatut, que provoca desgana i insomni; però, sobretot, es caracteritza per una tristesa profunda que altera la vida quotidiana i incapacita l’afectat per al plaer de viure. Aquest quadre clínic de perfil depressiu és tan concís com revelador. En el seu ordre d’interessos, la causa de la depressió, tot i poder ser reconeguda, no constitueix el focus del tractament imminent, sinó que la reparació apunta sempre cap endavant, cap a la innegociable condició de viure com a promesa de plaers que ha de ser convenientment restablerta. No importa que la causa de la depressió emergeixi d’aquesta mateixa obligació de vida, el crucial és reincorporar el subjecte al programa replet de vitalitat productiva.

Hi ha diversos qüestionaris estandarditzats per diagnosticar trastorns amb aquests perfils, (*46) de manera que, per molt ampli que sigui el perímetre de la indisposició general que ens afecta, es pot reduir fàcilment a un TAG (trastorn d’ansietat generalitzada) prest a la rehabilitació immediata. La «societat terapèutica» (*47) és un complex eficaçment preparat per a una gestió completa de la fatiga. Disposem d’instruments per a la prevenció i per al tractament de qualsevol disturbi gràcies al discurs del diagnòstic i la seva ulterior traducció farmacològica. Qui persisteixi a estar indisposat és abandonat com a incapaç.

Reparació tecnològica
La indústria psicofarmacològica que gravita al voltant de la indisposició general és de dimensions desorbitades. Se li suposa un volum semblant a les xifres que mobilitza la indústria armamentista o l’economia financera. Al mateix temps, es calcula que només un 10% del gremi psiquiàtric fa servir la paraula abans de dispensar una nova recepta que s’inverteix en el mercat de la depressió. L’estricta magnitud d’aquest règim farmacològic hauria de ser suficient per sospitar de la hipòtesi que suposa una base biològica per a tots els trastorns diagnosticats. El TDAH (trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat), malgrat que ha estat desqualificat com a trastorn neurològic, continua garantint la medicalització del 5% de la població infantil als anomenats països desenvolupats. Els productes estel·lars d’aquesta tecnologia de reparació —psicoestimulants i antidepressius— compleixen la mateixa doble funció que la literatura d’autoajuda: tan aviat asseguren l’increment de productivitat com en reparen les fatigoses conseqüències. L’última generació de medicaments per a la fatiga són els anomenats ISRS (inhibidors selectius de la recaptació de serotonina), els primers elaborats segons el disseny racional de fàrmacs capaços d’identificar un objectiu biològic i crear la molècula adequada per donar-hi compliment. La retroalimentació del règim farmacològic queda, així, garantida: ja és impossible discernir si estem fatigats a causa de la pràctica Do It o si, per contra, som hiperactius per la mediació psicotròpica que guareix la nostra prèvia condició de cansats. El cercle perfecte fundat en el dopatge. El subjecte de l’autoproducció s’ha convertit, doncs, en un subjecte tòxic, domat a cop de fàrmacs que en determinen les aptituds per a l’autogestió. El dopatge generalitzat es pot interpretar com l’últim capítol del mite de la salut substantiu a la història del capital. Des de les èpoques del taylorisme i el fordisme, els ideals del progrés per la força del treball van tenir com a referent les capacitats inherents del nostre cos. Des del principi es va fer imprescindible articular una ideologia i un instrumental adequats per optimitzar al màxim els recursos energètics de la nostra biologia i garantir així la productivitat d’un «motor humà» (*48) propens a la fatiga. Des d’aquesta perspectiva, el modernisme es va fer totalment atlètic, obsessionat per millorar les prestacions d’un cos humà massa vulnerable. A l’interior d’aquesta operació, la filosofia antropològica va auxiliar el capital promovent un vitalisme fundat en la normalització de l’esguerrat obstinat a millorar. La superació dels impediments biològics es va convertir, així, en el paradigma de l’obsessió pel progrés que encara enarbora el capital(*49). El veritable jo heroic modern neix d’un desemparament superat a força de voluntat-treball que vincula la vida amb l’obligació d’avançar. Des d’aquest prisma, el mite de la salut no consisteix tant en la mera promoció d’una vida saludable sinó en la sublimació de l’esforç per superar els nostres límits. És en aquesta clau que el capitalisme nihilista d’última generació, el que ens abandona en el marc de l’autoproducció, continua fidel als mateixos principis. El dopatge només representa l’última baula d’aquesta cultura atlètica, més crucial que mai per al subjecte desesperançat, abandonat a la seva sort i condemnat a millorar-se en cada intent d’aparició. Perquè aquesta lògica de la identitat millorada mantingui la seva productivitat infinita, la promesa de progrés esdevé insaciable i s’ha de formular sense límits que la puguin aturar. Amb aquesta intenció, el programa Do It alimenta somnis com la salut eterna o la immortalitat per regalar un present inacabable al subjecte de l’autoproducció. La il·lusió de permanència al món mitjançant les nostres empremtes genètiques o culturals va perdre tota credibilitat. Ni la nostra descendència ni les nostres obres assosseguen el subjecte de l’autoproducció davant l’abisme de l’eternitat. Només la continuïtat de la pròpia mobilització ens ancora al món, i això ens fa crèduls davant la possibilitat de ser immortals sobre el caire d’un present perpetu. El transhumanisme, fundat en els avenços de la genètica, la nanotecnologia i la robòtica, ens promet posar fi a l’envelliment i demorar la mort (*50).El nostre límit biològic està gravat als gens, però la seva naturalesa química, ens diuen, és susceptible de ser modificada i complementada amb noves pròtesis tecnològiques que avui a penes podem imaginar. El subjecte de l’autoproducció ja no té per què aturar el seu treball; per contra, s’ha d’aplicar a mantenir-se saludable i fort per perllongar sempre la seva millora a l’interior d’un present dilatat de manera infinita.

La suma d’aquest dispositiu discursiu i tecnològic del programa Do It li confereix el perfil d’un poder terapèutic que «ens regala la vida a canvi de fer-la» i que «camufla la relació de poder en forma d’auxili» (*51). La vida convertida en una imposició és precisament el que multiplica la seva fragilitat i el sotmet a la fatiga. El mateix programa ens brinda els remeis per pal·liarho però, com hem comprovat, això només comporta restar mobilitzat a l’interior de l’autoproducció. L’escenari que es dibuixa es plega sobre si mateix com una mònada sense portes ni finestres. Qualsevol sortida sembla obstruïda. Fins i tot la ingènua possibilitat de refugiar-se en la interioritat individual (*52) reverteix sobre les expectatives del programa establert. Tant se val fer-se d’amagat quan sabem que per romandre a la caverna cal sortir a buscar queviures. Sembla que el repte només pot apuntar cap a una estreta direcció: no reparar la fatiga sinó perdurar-hi (*53).

Martí Peran

Professor Titular de Teoria de l’art. Crític i curador d‘exposicions.

Ha col.laborat a diferents catàlegs i llibres d’art contemporani. Co-editor de la revista “Roulotte”, col.labora a diaris i revistes especialitzades (Exit Express, Artforum International).

Ha conduït tallers de crítica i pràctiques curatorials a diferents universitats i centres. Ha impartit conferències a diferents museus i institucions (MACBA,Barcelona; MNCARS,Madrid;USP,Sao Paulo; Trienale,Milano; CCEBA,Buenos Aires; Townhouse,Cairo; Contemporary Art Center; Larissa; NYU, New York; Art Beijing…).

Entre els projectes de comissariat ha presentat “Arquitectures per a l’esdeveniment” (EACC,Castelló,2002); “Stand by.Listos para actuar” (Laboratorio Alameda, Mèxic D.F.,2003); “Corner” (Cajamadrid. Barcelona 2004-2005); “Mira como se mueven.4 ideas sobre movilidad” (Fundación Telefònica,Madrid,2005), “Glaskultur. ¿Qué pasó con la transparencia?” (Koldo Mitxelena; Donosti,2006). “Post-it city. Occasional Cities” (CCCB,Barcelona,2008; MAC Santiago de Chile, Centro Cultural Sao Paulo, 2009); “After Architecture” (Arts Santa Mònica. Barcelona,2009); “Esto no es un museo” ( Corcoran Art Gallery, Washington DC, 2011); “Futurs abandonat. Demà ja era la qüestió” (Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporani de Barcelona, 2014); “After Landscape. Ciutats Copiades” (Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani de Barcelona, 2015).

Ha estat Director del Programa internacional “Roundabout.Encounter Program” entre Barcelona i altres ciutats del món (2002- 2012: Mèxic, Rejkiavic, Bangkok, Jerusalem, Santiago de Xile, Istambul).