Optimització combinatòria

«Optimització combinatòria. Estratègies de supervivència i de politització del malestar»

Per Laia Manonelles Moner

L’exposició «Optimització combinatòria / Ulla Blanca Lima en diàleg amb Nora Ancarola», que va tenir lloc a La Xina A.R.T. (del 12 de març al 16 d’abril de 2016) i que s’exposarà a Can Manyé, Alella (del 17 de novembre al 17 de desembre de 2017), inicia el seu recorregut amb la fotografia d’una gandula verda que ens remet a la relació entre les dues artistes que protagonitzen la mostra. Aquesta gandula evoca una singular «optimització combinatòria», és a dir; la gestió de tots els recursos disponibles per resoldre de la millor manera possible determinades problemàtiques i conflictes. Nora Ancarola explica que la gandula «simbolitza les tàctiques de suport a una alumna que, amb una malaltia crònica, va poder acabar amb eficiència els seus estudis». Aquí trobem la voluntat de compartir les estratègies que ambdues van dissenyar i dur a terme per tal de facilitar que Ulla Blanca Lima pogués concloure la seva formació artística a la Llotja.

Cal remarcar les sinergies que es van generar entre la docent i l’alumna, mostrant unes «altres maneres de fer», unes altres maneres de relacionar-se més enllà del que s’estableix en un marc acadèmic, normatiu. Crearen un nou context concebut des de la interacció i la resolució de trobar solucions a la necessitat de l’Ulla de tenir un espai de repòs a l’aula. L’Ulla va confeccionar uns recursos que li van permetre prosseguir els seus estudis i projectes artístics, com veiem en les series que s’exposaren a La Xina A.R.T., i va deixar enrere el rol de receptora passiva —que tradicionalment s’ha atorgat als pacients i als alumnes— en la seva decisió de gestionar activament la seva malaltia.

«Optimització combinatòria» mostra uns altres paràmetres relacionals que es poden experimentar en un espai educatiu. Ambdues creadores forgen un diàleg en què es comparteix la gestió del malestar, fent-lo visible, tangible. És pertinent destacar que aquests vasos comunicants no solament s’estableixen entre la professora i l’alumna sinó que els altres companys i companyes de l’aula, juntament amb la resta de la comunitat educativa, també n’esdevenen partícips. Veiem, doncs, en els lligams que s’articulen entre l’experiència individual i la col·lectiva, la determinació de polititzar el malestar, i recordem la coneguda premissa activista de Carol Hanisch que el que és personal és polític. Hanisch defensà la força de la comunitat emprant el terme teràpia política (en anglès, political therapy) en relació amb les reunions dels grups d’autoconsciència feministes i de conscienciació política que pensaven accions comunitàries per combatre diversos problemes socials. (*88)

Un cop creuem el llindar de la porta de La Xina A.R.T. trobem la simbòlica gandula i una sèrie de retrats fotogràfics en què es mostren fragments del cos nu de l’Ulla que ens suggereixen una realitat inquieta, que s’esberla i ens sacseja. En la mateixa direcció, partint de la pròpia pell com a suport del discurs que s’articula, es presenta el vídeo Nuestros intérpretes (2010) en què podem observar com unes mans teclegen l’esquena de l’artista, fent al·lusió a la polifonia de lectures a partir de les quals hom es pot aproximar al cos. Les obres esmentades connecten directament amb la vitrina on s’exposa la història clínica de l’Ulla, la bata mèdica que utilitza quan pinta i els quaderns, els dibuixos i les pintures que ha creat durant els seus internaments a l’Hospital Clínic de Barcelona.

L’itinerari continua a la planta baixa de La Xina A.R.T., on s’exposenEstratègies de supervivència I i Estratègies de supervivència II(2016) de Nora Ancarola. Dins de la instal·lació Estratègies de supervivència i hi ha el vídeo Triatlón (2009) que l’Ulla creà per a Antikeres(2004-2010), la tercera part de la Trilogia de la Privadesa. Cal recordar que el projecte Trilogia de la Privadesa (*89), creat conjuntament per Nora Ancarola i Marga Ximenez, es compon de tres parts —La Sibilla, Domus Àurea i Antikeres— des d’on es reflexiona sobre el rol de la dona, sobre l’espai íntim i domèstic que s’ha atribuït tradicionalment al gènere femení i sobre l’art de cuidar.

Les artistes expliquen que les Keres, si ens remetem a la mitologia grega clàssica, eren els esperits femenins de la mort, i la Nora i la Marga invoquen les Antikeres per idear un espai d’aixopluc per a tothom que té cura dels altres. Antikeres es compon d’una sèrie de relats, ja que la Nora i la Marga van convidar diverses persones que expliquessin les seves vivències respecte l’acte de cuidar.

És una obra coral, participativa; la seva naturalesa rau en el fet de compartir experiències en relació amb la gestió de la dependència, la malaltia, la vellesa, la mort i el dol, unes realitats que sovint s’invisibilitzen en la societat actual. El vídeo Triatlón (2009), que recull els moments en els quals Paula Carracelas ajudava l’Ulla a banyar-se en un període de màxima dificultat, dialoga amb uns microrelats pictòrics de la Nora que ens transporten cap a una quotidianitat velada, desdibuixada, amb fissures i esgarrinxades. Estratègies de supervivència Ies complementa amb Estratègies de supervivència II, articulada per microrelats pictòrics i el vídeo Amor de madre (2014), en què se superposen —físicament i metafòricament— el rostre de l’artista i el de la seva mare 45 anys després de la seva mort. Aquestes singulars tàctiques de supervivència fan allusió als rituals que l’artista crea per rumiar, processar i exposar el dol en la genealogia familiar.

A la planta baixa de La Xina A.R.T. també trobem la projecció d’un vídeo en què es registra una conversa entre les dues artistes, sobre la potencialitat terapèutica i subversiva de la creació, en què jo també participo. Aquí voldria mencionar la meva mirada subjectiva, obliqua, i la meva voluntat de parlar des de la «proximitat». En aquest diàleg es manifesta clarament la idea que l’angoixa i el dolor no són exclusius de les persones «diagnosticades». El malestar també és col·lectiu, esdevé polític, i aquest desplaçament emocional ens implica, ens mou, ens commou i ens afecta a tots plegats.

Nora Ancarola i Ulla Lima comparteixen les seves estratègies i tàctiques per gestionar la inquietud, i traspassen l’esfera íntima, introspectiva, per entrar en una dimensió política. «Optimització combinatòria» s’endinsa en l’eficàcia simbòlica de la creació, aprofundeix en altres formes d’actuar i relacionar-se i reinventa les possibles construccions del saber i emfatitza la importància del procés, d’un treball relacional i col·laboratiu que roman obert. Aquest diàleg en construcció versa sobre com l’art esdevé una eina per gestionar el malestar i vincula el que es considera privat amb el que és públic. L’art ens «afecta», ens humanitza, i enfoca la fortalesa de la vulnerabilitat en exposar-la, compartir-la i retornar-la a la comunitat, a un espai comú, quan treballem des del compromís i l’empatia. (*90)