Ferments contestataris en la producció artística

Ferments contestataris en la producció artística

Per Laia Manonelles Moner

«No hi ha res a fer».
Però si no hi ha res a fer,
llavors tot està per fer.

«La meva vida no val res».
Però si la meva vida no val res,
llavors cap por em tenalla.

«No crec en res».
Però si no crec en res,
llavors puc creure en allò que em fa viure.

«No puc confiar en ningú».
Però si no puc confiar en ningú,
llavors he de començar a dubtar de mi (*6).

El pressentiment número 30, Fàbriques de la impotència, enfoca la força d’un nosaltres anònim que ens recorda que «tot està per fer» davant el posicionament de «no hi ha res a fer». El col·lectiu Espai en Blanc (*7) proposa els Pressentiments, concebuts com a fulls d’agitació preparats per imprimir-los i distribuir-los, com a armes per intervenir en el combat del pensament. Santiago López Petit, un dels membres que van fundar Espai en Blanc conjuntament amb Marina Garcés i Wenceslao Galán, es pregunta com desarrelar les sensacions d’impotència i de pèrdua de control provocades per l’època global postpolítica (*8). López Petit aposta pel combat de l’existència, per la força de l’anonimat, i subratlla la potencialitat de les experiències compartides en què es polititza un malestar sistèmic.

La necessitat de prendre la paraula per denunciar diferents problemàtiques socials i polítiques es pot articular de diverses maneres i les pràctiques artístiques esdevenen un fecund camp d’experimentació i d’hibridació de disciplines i activismes. El projecte Polititzacions del malestar pretén visibilitzar, des de diferents perspectives, l’abús que exerceix la societat neoliberal sobre els ciutadans i entén la creació com una via per repensar noves tàctiques per intervenir en la quotidianitat (*9). En relació amb aquestes idees, Laura Mercader exposa com es pot produir un desplaçament de la «societat del malestar» a la «societat del benestar» (*10) quan s’obre un espai polític feminista en el qual es treballa des de l’ètica de la cura (*11), en el qual les relacions i els afectes es teixeixen des de l’empatia. En una direcció semblant, Alfonso Levy destaca la rellevància de l’emoció per commoure’ns i moure’ns, amb la qual cosa revela que concep la creació com una necessitat (*12), alhora que reivindica la capacitat d’afectar i ser afectat en un context neoliberal, patriarcal i racional que pretén desarticular la potencialitat dels vincles relacionals. En aquest escenari, l’art es pot transformar en un instrument per donar forma al malestar compartint i connectant allò íntim amb una dimensió política.

Així mateix, cal destacar que certes pràctiques artístiques manifesten una clara voluntat de forjar espais d’interacció entre la creació, la política i l’activisme. Tot i això, cal tenir presents les suspicàcies que susciten certes iniciatives col·laboratives que es duen a terme en museus i institucions artístiques, que perden —segons el parer de diversos autors— la seva capacitat crítica pel fet de ser neutralitzades pel sistema mateix que rebaten. Precisament, la gestora cultural independent Mijo Miquel qüestiona la proliferació de convocatòries que pretenen implicar els artistes en processos socials sense tenir en compte la necessitat dels temps propis de la producció col·lectiva, amb la qual cosa propicien «espectacles». No obstant això, tot i la banalització dels processos participatius en certes propostes artístiques, Miquel advoca per recordar que l’art també pot produir sinergies entre formes representatives, visibilitzacions comunitàries i una transformació social:

«Per tant, es tractaria de reduir l’egocentrisme artístic sense renunciar a la qualitat de la representació, activant totes les capacitats pròpies de les arts al servei d’un procés comunitari que exigeix implicació, respecte per les temporalitats, inclusivitat i doble rigor, de manera que s’entengui que la participació és un moviment d’anada i tornada, que en lloc de cooptar processos socials, aprengui com fomentar un moviment participatiu autònom.»(*13)

Joan Minguet i Manuel Delgado, en el marc de les entrevistes fetes en el projecte Polititzacions del malestar, exposen clarament el risc que els museus i els centres artístics cauteritzin qualsevol possibilitat contestatària, alhora que ressalten que l’art realment transformador té lloc fora de les institucions. Delgado qüestiona obertament l’estetització de les lluites socials en contextos urbans mitjançant certes fórmules d’art públic que artistitzen les penúries dels exclosos socials i, en fer-ho, cauen en el risc de crear entreteniments en unes ciutats convertides en parcs temàtics. (*14)

Pot l’art convertir-se en un instrument per polititzar el malestar i impulsar un pensament crític? Poden les pràctiques creatives transcendir l’àmbit merament artístic? Precisament, Elsa Plaza assevera la manera en què la creació té la potencialitat de simbolitzar el malestar i destaca, a tall d’exemple, propostes artivistes comCarmela, una guillotina gegantina —confeccionada per l’assemblea del barri del Carmel de Barcelona— que es converteix en una plataforma ambulant de justícia per denunciar l’abús dels polítics (*15). Com ho fa? La Carmela talla uns xoriços simbòlics (cada rodanxa conté la cara d’un polític corrupte) per repartir-los entre la ciutadania en el transcurs de manifestacions reivindicatives (*16). D’aquesta manera, el sentit de l’humor es converteix en una eficaç eina per enfocar injustícies i conflictes.

Dintre d’aquests paràmetres, cal apuntar que, en un camp de treball polièdric, paradoxal i relliscós, «tot està per fer» i tot és possible. Aristòtil argumentava a La política que l’art humanitza, atès que afina la sensibilitat, millora el caràcter i promou el coneixement (*17). Aquesta capacitat d’humanitzar i d’interpel·lar la va recollir Juan Goytisolo en el discurs que va pronunciar quan va rebre el premi Cervantes: (*18) «No es tracta de posar la ploma al servei d’una causa, per més justa que sigui, sinó d’introduir el ferment contestatari d’aquesta en l’àmbit de l’escriptura» (*19). Introduir el ferment contestatari en l’àmbit de la creació és una estratègia per transformar el malestar sistèmic en què vivim des de dins, des del compromís. La determinació d’amalgamar l’experiència vital i artística fou desenvolupada en les avantguardes pel dadaisme, el surrealisme, la Internacional Situacionista, l’art d’acció i diversos grups activistes. Actualment, tal com apunta Gerard Vilar, hi ha una dificultat per fer art polític, tot i que existeix una ànsia moral en la producció artística (*20). En aquest escenari, caldria preguntar-se si l’art pot servir de catalitzador per transformar punts de vista, atès que la creació es pot convertir en un dispositiu per fer pensar en el moment en què entrecreua els vasos comunicants entre les pràctiques artístiques i la resistència:

«Deleuze creia que qualsevol veritable acte de creació és un acte de resistència. Caldria dir que, a la inversa, per tal que hi hagi una veritable resistència hi ha d’haver veritable creació. Per això l’art té un paper en aquest drama històric en què tots participem. Potser el de l’art no sigui el més important, sens dubte. Tampoc sembla que ho sigui el de la filosofia, però com a laboratori generador d’idees, de conceptes i preceptes, a l’art i a la filosofia se’ls ha de treure tot el partit possible». (*21)