La família

2017
Instal·lació en pedra d’Alcover
Col·laboradors: Sílvia Itúrria March, Ton Tarragó Cavallé, Joan Sousa Itúrria i Quim Sousa Itúrria

El malestar en la família. Quan era nen, vaig viure els anys mítics en un entorn rural. Era una vida humil, gairebé no tenia res, i vaig ser feliç.

Recordo que en aquell temps vaig fer una cova a les vessants de «la cantera»; els farallons rocallosos de la Corona a Ejea de los Caballeros (Saragossa). Era un temple petit, diminut, una pell de roca que em protegia, un vestit elaborat i motivat per impulsos atàvics. Va ser un acte simbòlic que llavors no vaig entendre, m’hi vaig aplicar i, sense saber res, vaig construir una pell protectora que em va acompanyar per sempre.

L’experiència se’m va gravar a la memòria de manera que encara ho recordo amb afecte. Un joc de nen que va colrar la pell i va formalitzar la capa protectora del ser. Amb els anys i el mateix concepte de llavors he fet la sèrie “Arquitectura a secas”. És un treball complex que comprèn totes les transicions humanes, els passos essencials que advertim a la vida: la gestació, el naixement, la unió en parella… La família i La cuidadora en són les últimes obres, i segurament aquí quedarà aquest tot amb aquest mitjà.

Recordar aquells esdeveniments em confirma el malestar que vivim avui, una època carregada de neguit i envoltada d’artefactes. La diferència fonamental s’experimenta al si de la família; només cal mirar les estadístiques sobre divorcis, separacions, agressions de gènere, avortaments, nens sense pare, mares solteres, separades, avis empobrits, abandonats a les seves pròpies cases i alguns aparcats en geriàtrics fins a la mort.

La institució familiar passa avui per moments difícils, potser és la crisi més gran de la realitat humana i és la prova indiscutible de la societat del malestar. Els processos de canvi a la societat moderna comporten fallides en les llibertats individuals, en les relacions de parella, entre pares i fills i, fonamentalment, en l’organització essencial i afectiva dels individus.

Moralment, la institució familiar està trencada, i en el seu lloc s’han obert totes les relacions possibles entre els individus. Ara constatem que hem conquerit l’aparença de llibertat i perdut l’empara del pròxim. S’ha perdut la seguretat de l’afecte i la minva de confiança ens causa dolor. La incessant conquesta del jo subjectiu ha violat el refugi natural, el jaç sensible de la llar, i amb això s’han agredit els drets dels més febles: els nens i els avis.

Projecte produït per Arts Santa Mònica en el marc de Polititzacions del malestar.