109 sillas, mesa y maniquí

2016

Instal·lació de 109 cadires buides, tantes com dones assassinades per les seves parelles masculines durant l’any 2015, segons indica el cartell/pancarta que sosté una maniquí vestida amb roba de carrer, asseguda en una cadira sobre una taula. Les cadires es disposen en línia, marcant un recorregut espai-temporal que s’inicia al voltant de la taula i segueix en forma d’espiral, fins enfilar-se per un mur. Les cadires, les paraules i la maniquí funcionen per literalitat (títol i cartell) i metonímia (cadires i maniquí) tot impedint que les dones assassinades siguin reduïdes a mers guarismes estadístics o a metàfores substitutòries que maquillen en lloc de mostrar la violència heterosexual masculina. Perquè les cadires no supleixin la dona morta sinó que indiquin l’absència de vida, proposa que sigui l’espectador/a qui posi la presència, experimentant l’espai i el temps on es dona la vida a través del recorregut de les cadires. L’artista despulla el fet, el deixa en estat cru. En política, la cadira buida és una tàctica de protesta. Aquí no; no hi ha denúncia, sinó re-velació de veritat. A Silla Zaj (1974) proposa a l'espectador/a que se senti “fins que la mort els separi”. Aquí la mort ha separat.